Obra guanyadora del Premi de Poesia Vila de Puçol

Ni els déus suporten el pas del temps. ¿Com podríem nosaltres, escadussers com som, viure una eternitat que ens condemnaria a una insuportable repetició d’actes? Som éssers limitats. Ens creiem que el món ha existit només des del moment del nostre naixement i que acabarà en finir la nostra vida. Les pedres suporten millor el pas del temps. D’aquest  temps passat reconeixem algunes construccions o noms que a poc a poc van abatent-se i oblidant-se. Tot és tan efímer! Aquestes i altres qüestions  discorren pels versos d’aquest llibre.

El poeta es pregunta tot interpel·lant els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria, / eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre l’eternitat. Manel Alonso

Paradoxalment, tot i que no podem escapar al pas del temps, aquest recordatori deles antigues personalitats gregues no fa sinó immortalitzar-les d’alguna manera, car hanromàs en la poesia i en la tradició occidental. Així mateix, hi ha coses com la nostàlgia,el temps perdut, la vida i la mort que són universals i poden agermanar dues ànimes através de l’espai i del temps. Aleshores, quan la segona ànima dialoga amb la primera,és com si l’insuflés vida de nou, com si compartira amb ella una mica de la seua esma,del seu esperit. Més de dos mil anys han passat entre el naixement del poeta callesà i lamort d’Aristarc, una eternitat per l’ésser humà que, a ulls dels déus (si és que n’hi hacap) i de l’univers, és un no res, un parpelleig on semblaria que fins i tot hagueren pogutcompartir el de vi en una vesprada qualsevol de la plaça Síndagma. Marc Caballer