DESCARREGA LA PROPOSTA DIDÀCTICA

Quan tenien cinc anys, i mentre eren al cine, la Laia i en Jan van desaparèixer misteriosament. Un parell d’hores més tard, i a uns quants quilòmetres de distància, en Jan va reaparèixer sense poder recordar res del que havia passat. Vint anys després, de la Laia encara no se’n sap res, i en Jan és un jove amb molta mala sort que sempre acaba ficant-se en embolics.

Un dia, just quan surt de la presó, un home l’espera. És en Dirk, un exdetectiu que, sorprenentment, vol obrir-se pas en el món de la màgia i l’espiritisme. —T’agradaria aturar el temps? —Aturar el temps? I què vol dir això d’aturar el temps? —Doncs, senzillament, el que has entès: aturar-lo. —I és legal, aturar el temps? A partir d’aquest encontre, i de la influència d’en Dirk, en Jan comença a creure que encara és a temps d’acomplir una vella promesa que els va fer als pares de la Laia: “Sabeu què? Quan sigui gran la trobaré. Trobaré la Laia, us ho prometo”. Però el fet d’intentar trobar-la pot comportar més d’un perill, sobretot si allí on la busca, i allí on creu trobar-la, el temps transcorre d’una manera molt diferent.

A cavall entre la fantasia, la ciència ficció i la novel·la negra, i amb l’ús d’un llenguatge amè i dinàmic, gairebé cinematogràfic, Dirk, dixit! atrau i sorprèn el lector amb un ritme trepidant i carregat d'humor.

L'autor, bon dominador del ritme intern de la novel·la, ens enfonsa en una història que es té la impressió d'estar veient al cinema. El disseny dels capítols, força curts, els diàlegs, plens de frases pensades per ser escoltades, o la mateixa construcció de les seqüències respiren cinema per totes bandes. Aquesta característica, que a voltes pot portar a oblidar la literatura, l'autor l'agafa per les banyes, la domina amb destresa i convida el lector a enfonsar-se en una novel·la molt visual. Joan Portell