L’escriptura per a Arinyó és un joc i, encara que ens puga semblar una ànima torturada que se submergix en un infern a la recerca d’imatges vidrioses de sang i líquids seminals, és el seu un infern fals, confeccionat com es fan els escenaris apocalíptics en el cinema per a subratllar el joc dialèctic que ens proposa i el missatge propi. Però no s’equivoquen, en "Versos blancs" Arinyó ens demostra que pot arribar a ser tan sorprenentment tendre com ho és en el poema In Illo tempore: «Verí sense antídot, / el coltell del teu adéu. / Ai!, primer amor: / exorcisme de poncella. / No hi haurà res de tan bell», o tan extremadament cruel i sarcàstic com en El degollament dels innocents: «Va ser al pic de la mitjanit, / decapitaren els infants / amb motoserres. / Queien els caps / i redolaven / pel pendent de l’infern / nostre de cada dia», un poema amb una gran càrrega narrativa que alhora és sintètic i contundent. Manel Alonso

Allà pel principi de la dècada dels anys 80 del segle passat, Manel Joan i Arinyó començava a publicar els seus primers llibres de poesia, amb els quals va guanyar alguns premis, com ara l’Amadeu Oller. La seua producció poètica va cridar l’atenció per la temàtica que tractava, molt trencadora respecte als que es feia en aquells moments, els seues versos estaven habitats per sers monstruosos, històries terrorífiques, o per un erotisme d’alta intensitat. Potser per l’impacte que va causar aquella temàtica l’autor ha arrossegat sempre un determinat clixé respecte a la seua obra poètica, que ara es pot trencar amb la publicació d’aquests Versos blancs, que demostren que la seua poesia tenia molts més registres. Josep San Abdón